En aquell moment Alexander es va plantejar el fet que si quan no utilitzava la veu aquesta no presentava disfuncions i en canvi quan l'utilitzava la perdia, si no seria que ell estava fent alguna cosa quan feia servir la veu que provoqués la seva disfunció. Així els hi va plantejar als metges i ells li van contestar que segurament que així era peró que no sabrien dir-li què era exactament el que ho estava provocant.

D'aquesta manera va començar el seu procés d'autoobservació, adonant-se que els patrons de tensió que utilitzava -no només en els òrgans vocals sinó en tot el cos en global- no eren adequats per a la producció de veu i que interferien en el seu funcionament natural.

A partir d'aquí va desenvolupar la seva tècnica, permetent-li de retornar amb èxit a la seva carrera com a actor. Actors i persones que patien problemes similars i de respiració van adressar-se-li per demanar assessorament, començant d'aquesta manera a ensenyar la seva Tècnica.

Essent reconegut per la classe mèdica del seu temps (Charles Sherrington, Premi Nobel i pioner en neurofisiologia, dedica als descobriments d'Alexander bona part del seu discurs en l'entrega del Premi Nobel), es trasllada a Londres i obra la seva consulta (1909) i la primera escola de formació de professors (1931).


F.M.Alexander va escriure quatre llibres: "Man's Supreme Inheritance" (1910), "Constructive Conscious Control of the Individual" (1923), "The Use of the Self" (1932) i "The Universal Constant in Living" (1942), essent "The Use of the Self" la descripció del procés de desenvolupament de la Tècnica i l'únic traduït al castellà ("El uso de sí mismo", Ed. Urano, Barcelona 1995).